La setmana passada (fa un any ara) vaig assistir a un mercadet xulíssim
en Benimaclet on em vaig comprar un parell de litografies de dos
artistes locals. En realitat va ser una compra molt modesta però em va
fer molta il·lusió. El problema va sorgir a l'hora d'emportar-me-les a
casa, no tenia com i es podien fer malbé pel camí. Vaig acordar amb Fernando
que ell les guardaria a la seva tenda un parell de dies i m'ho
arreglaria de manera que pogués transportar-les de millor manera. Doncs
després de tota una setmana de pluges, ahir encara no havia pogut anar a
replegar la meva compra i la veritat és que ja començava a estar
bastant neguitós. No només no podia gaudir d'allò que havia adquirit,
sinó que a més, si no anava a replegar-les, continuaria destorbant i
ocupant un espai en la tenda de Fernando
del que no va molt sobrat. Ahir, amb tot aquest pensament al cap,
estava mirant per la finestra i vaig observar que just al mig del cel
apareixia una xicoteta claror que convidava a l'optimisme. No m'ho vaig
pensar dues vegades i ràpidament vaig ficar-me en camí. És cert que ja
era tard i que la tenda estava a punt de tancar però com que hi ha una
parada del metro molt a prop de la tenda vaig pensar (i qui et mana
pensar?) que, si em donava aire, encara podia arribar a temps sense
problemes. El que va succeir a continuació ja ho podeu imaginar, encara
no havia ficat els dos peus al carrer quan la primera gota d'aigua
tornava a caure anunciant més pluja. Però jo ja estava més que decidit,
després de tota una setmana de pluges no em farien recular una o dues
gotes d'aigua.
Al principi tot anava bé. No plovien més que aquelles quatre gotes que els castellans amb el seu pragmatisme anomenen "cala bobos". I com ja he dit, el "bobo"
era jo, obstinat a negar que plovia. Gairebé ja estava a meitat camí
entre el portal de ma casa i l'estació del metro, si tot continuava
així, tota l'operació anava a ser un èxit. Ja estava celebrant la meva
victòria quan els senyors dels cels, amb el seu maligne sentit de
l'humor, decidiren fer-me pagar l'atreviment i van esgarrar el cel. Allò
que comença a caure no era pluja, eren poalades plenes de sarcasme.
Ara tocava decidir si tornar a casa xopat
i derrotat, o seguir endavant i mullar-me igualment però amb la
satisfacció d'aconseguir el meu objectiu. El camí al davant era el
mateix camí que per endarrere,
Podia escoltar com els fats celestials es fotien de riure veient-me dubtar.
- ....I què dieu que farà? Endavant o endarrere?
- Jo dic que endavant
-Doncs jo dic que endarrere
-I jo també dic que endavant i a més m'apostaré un cabàs de trons i dues garbelles de rellamps.
-Fet
Demostrant
que la prudència i la bellesa no van necessàriament juntes, i ignorant
les apostes celestials, vaig decidir seguir endavant. A hores d'ara ja
no es tractava d'anar a replegar les litografies, era una pura qüestió
d'orgull.
Finalment, accelerant un poc el pas al principi i
corrent com un dimoni després, vaig arribar fins a l'estació del Metro
on vaig trobar refugi de l'aigua. El pitjor ja havia passat, o això
pensava ... El cel no havia acabat de riures d'aquest mortal, i molt
menys de soltar aigua. Les perspectives de tornar a casa remant i amb
les litografies fetes pasta de paper començaren a ser una opció
realista.
Tant pensar, tant pensar, al final et faràs mal.
