Un dia cualquiera (de plutja)

La setmana passada (fa un any ara) vaig assistir a un mercadet xulíssim en Benimaclet on em vaig comprar un parell de litografies de dos artistes locals. En realitat va ser una compra molt modesta però em va fer molta il·lusió. El problema va sorgir a l'hora d'emportar-me-les a casa, no tenia com i es podien fer malbé pel camí. Vaig acordar amb Fernando que ell les guardaria a la seva tenda un parell de dies i m'ho arreglaria de manera que pogués transportar-les de millor manera. Doncs després de tota una setmana de pluges, ahir encara no havia pogut anar a replegar la meva compra i la veritat és que ja començava a estar bastant neguitós. No només no podia gaudir d'allò que havia adquirit, sinó que a més, si no anava a replegar-les, continuaria destorbant i ocupant un espai en la tenda de Fernando del que no va molt sobrat. Ahir, amb tot aquest pensament al cap, estava mirant per la finestra i vaig observar que just al mig del cel apareixia una xicoteta claror que convidava a l'optimisme. No m'ho vaig pensar dues vegades i ràpidament vaig ficar-me en camí. És cert que ja era tard i que la tenda estava a punt de tancar però com que hi ha una parada del metro molt a prop de la tenda vaig pensar (i qui et mana pensar?) que, si em donava aire, encara podia arribar a temps sense problemes. El que va succeir a continuació ja ho podeu imaginar, encara no havia ficat els dos peus al carrer quan la primera gota d'aigua tornava a caure anunciant més pluja. Però jo ja estava més que decidit, després de tota una setmana de pluges no em farien recular una o dues gotes d'aigua.

Al principi tot anava bé. No plovien més que aquelles quatre gotes que els castellans amb el seu pragmatisme anomenen "cala bobos". I com ja he dit, el "bobo" era jo, obstinat a negar que plovia. Gairebé ja estava a meitat camí entre el portal de ma casa i l'estació del metro, si tot continuava així, tota l'operació anava a ser un èxit. Ja estava celebrant la meva victòria quan els senyors dels cels, amb el seu maligne sentit de l'humor, decidiren fer-me pagar l'atreviment i van esgarrar el cel. Allò que comença a caure no era pluja, eren poalades plenes de sarcasme.
Ara tocava decidir si tornar a casa xopat i derrotat, o seguir endavant i mullar-me igualment però amb la satisfacció d'aconseguir el meu objectiu. El camí al davant era el mateix camí que per endarrere,

Podia escoltar com els fats celestials es fotien de riure veient-me dubtar.

- ....I què dieu que farà? Endavant o endarrere?

- Jo dic que endavant

-Doncs jo dic que endarrere

-I jo també dic que endavant i a més m'apostaré un cabàs de trons i dues garbelles de rellamps.

-Fet

Demostrant que la prudència i la bellesa no van necessàriament juntes, i ignorant les apostes celestials, vaig decidir seguir endavant. A hores d'ara ja no es tractava d'anar a replegar les litografies, era una pura qüestió d'orgull.

Finalment, accelerant un poc el pas al principi i corrent com un dimoni després, vaig arribar fins a l'estació del Metro on vaig trobar refugi de l'aigua. El pitjor ja havia passat, o això pensava ... El cel no havia acabat de riures d'aquest mortal, i molt menys de soltar aigua. Les perspectives de tornar a casa remant i amb les litografies fetes pasta de paper començaren a ser una opció realista.

Tant pensar, tant pensar, al final et faràs mal.

Hay funerales y funerales

Lindsay Lohan, obligada a preparar el cadáver de Whitney Houston

Me avergüenza este titular. Para mi la noticia es que el cuerpo de una estrella como Whitney Houston   acabe en los servicios comunitarios y encima sea tratado por alguien sin la cualificación profesional adecuada. Solo por los millones de dolares que el estado recauda, recaudó y recaudará en impuestos con la obra de la cantante y los royalties deberían haberle dado un tratamiento más digno. Pero incluso en el caso de no ser una estrella creo que la dignidad humana obliga a tener más respeto. Que fuera Lindsay Lohan la persona 'condenada' a prestar estos servicios me parece accesorio. Muchos lo hubieran considerado un honor. Mañana saldrá alguna niñata cantando alguna de sus canciones en un concurso televisivo y todo serán lagrimas....cuanta hipocresía. Sinceramente creo que si Whitney Houston hubiera sido blanca le estaríamos dando otro tipo de tratamiento a su legado. Que el centro de esta noticia sea Lindsay Lohan me parece bochornoso.
-Whitney Houston según wikipedia: Según Guinness World Records es, hasta la fecha, la artista más galardonada de todos los tiempos,1 con dos premios Emmy, seis premios Grammy,2 treinta premios Billboard Music Awards y veintidós American Music Awards, para un total de 415 premios en su carrera. También es una de las artistas musicales que ha vendido un mayor número de discos en el mundo: más de 170 millones de álbumes, sencillos y vídeos.
Ann Powers de Los Angeles Times se refiere a la cantante como un "tesoro nacional".

-Houston es comúnmente conocida como «La Voz», en referencia a su talento vocal excepcional. De acuerdo con The New York Times, «el estilo vocal de Houston ha tenido un impacto significativo en la industria de la música» y ha «revitalizado la tradición del gospel-soul-pop».

Y no nos equivoquemos, que después de esa carrera que empezó a los 11 años, el hecho de que su vida y su futuro fuera truncado por la adicción a las drogas es una clara evidencia de las carencias de nuestra sociedad que debería llevarnos a una profunda reflexión crítica, pero nuestro puritanismo sigue culpabilizando a las victimas -pobre, una lastima su falta de carácter....su debilidad a la hora de enfrentarse a las drogas- dirán unos -una yonki sin remedio- dirán los otros. ¿Pero donde estábamos nosotros? ¿Donde estaba la sociedad? Y peor aún ¿donde estamos? ¿Seguimos ausentes?
Sinceramente me asquea pensar que el estado, es decir la sociedad y por tanto todos nosotros, sigamos recaudando dinero de su trabajo sin mostrar el menor de los remordimientos.
 Y para aquellos que crean que esto solo vale para los EEUU les recuerdo que esa señora vendió, vende, y venderá una enorme cantidad de discos en nuestro país, contribuyendo con ello a nuestras arcas públicas, por no hablar de otros factores más abstractos y menos cuantificables como el beneficio cultural. Sobre la base de su talento se construyeron verdaderas fortunas, no solo la propia de Whitney Houston. Discográficas, agentes, productores y un sinfín de rémoras acompañan la vida de un artista enriqueciéndose por el camino.¿Qué sacó ella de esto? Pensadlo durante los veinte segundos de publicidad cuando pongáis alguno de sus vídeos en Youtube.  Reciben más respeto tiburones de las finanzas, como Botín, o empresarios sin escrúpulos como Isidoro Álvarez...y así nos va.

El conte de no acabar

Pareix ser que al nostre Alcalde no li agraden molt les crítiques de Compromís, era previsible. Si heu llegit la carta oberta del Sr.Chavarria entendreu el que dic. Tot i que no he contat les vegades que ens acusa en eixa carta de demagògia (amb negreta com per afegir-li dramatisme), haig de dir que escric esta entrada baix protesta i és que crec que actualment tenim problemes més importants que dedicar-se a respondre retrets, sobre tot si són amb “y tú más”. Tractaré de ser breu i concís per no avorrir massa al personal amb baralles entre partits, que és el el que el Sr. Chavarria vol que parega, però també per centrar el debat en els fets objectius, que són els que realment preocupen al ciutadà més enllà de les sigles o el titular de la cadireta i ja de pas tancar el tema, al menys per el que a mi respecta.

Comença doncs el Sr. Chavarria defensant lo indefensable; la denuncia a Manuel Àlvaro o més exactament la falta d'ella. Com molt bé senyala el sr. Chavarria partim de una opinió conjunta, la de que aquesta denuncia deuria ser presentada per el propi Ajuntament i no de forma privada. Compromís malgasta un temps preciós tractant de que els que eren els seus socis de govern decidiren actuar al respecte i cansats d'ajornaments inexplicables actua en conseqüència presentant la denúncia. Si això és falta de responsabilitat ho decidiran els votants en les urnes. Mentrestant, en el seu argumentari el Sr. Chavarria oblida mencionar algunes dades que poden aclarir com va la pel·lícula.

1. El jutge ha admès a tràmit la nova denúncia (i aquesta pot portar a noves imputacions segons investiguí en la causa).
2. El informe Compromís l'utilitza per presentar la denúncia i reclamar més informació i no contra el PSOE.
3. Al PSOE se li va demanar i oferir la possibilitat de participar en la querella des de l'Ajuntament, de fet encara està a temps de fer-ho.
4. Per molt especial que siga l'especialista jurídic que vol portar Chavarria qui tindrà que dir si l'Ajuntament ha resultat perjudicat serà el jutge.
5. La Comissió Investigadora es crea després de que Compromís presentara la denúncia.
6. La Comissió Investigadora i açò és una opinió pròpia, és poc més que una farsa. On s'ha vist que siga el ple (o siga la majoria PPSOE) qui dictamine si hi han indicis o no de delicte quan les causes ja estan obertes? Del tot ridícul. Podríem anomenar-la Comissió exculpatòria directament i deixar les coses clares des del principi.
7. El risc real de que tot quede en “agua de borrajas” es la prescripció dels presumptes delictes. Prescripció que no sembla preocupar-li ni el més mínim al Sr. Chavarria.

Sobre la condonació del de deute el Sr. Chavarria al·lega falta de competències. El que no diu és que tot i aquesta falta de competències l'Ajuntament pot pressionar políticament per ajudar a la reclamació de EGUSA. Així doncs, salvada la papereta cara a l'opinió publica permetent que EGUSA presente la reclamació la deixa sense suport institucional. Falta de competències però també evident falta d'interès, altra cosa és el discurs oficial que vol mantindre. La pregunta que tindrà que fer-se el veí d'Alboraia és si aquesta reclamació tindrà algun futur sense aquest suport institucional i a partir d'eixe punt podrà clarificar realment l'interès de cadascuna de les parts.

El cas de les Ajudes a la emergència resulta un poc paradigmàtic de l'estil de discurs del Sr. Chavarria. Parla l'Alcalde de que les propostes de Compromís “eren mera copia d'altres ordenances i no s'adapten a les necessitats d'Alboraia”. Perdoneu la honestedat però aquesta frase té més forats que un formatge de gruyère. En primer lloc resulta un poc ridícul l'acusació de plagi. Quan parlem de la redacció d'una ordenança creiem de sentit comú estudiar les experiències que ja s'estan implantant amb èxit en altres llocs. Nosaltres no estem més il·luminats que ningú i per tant tractem d'aprendre d'aquells que ja s'han enfrontat amb problemàtiques similars a la nostra. Tant diferent i particular és la societat d'Alboraia que resulta impossible adaptar a “les nostres necessitats” cap iniciativa forastera? El cas és que no nega la utilitat de les propostes, tan sols indica la necessitat de adaptar-les. I jo em pregunte si en lloc de votar en contra no haguera segut més coherent adaptar-les i estalviar-se el temps que va dedicar en investigar el seu origen, que ja són ganes tot siga dit. Però hem d'agrair eixa porta oberta que deixa l'Alcalde per corregir i rectificar les deficiències i incoherències que va detectar el Grup Compromís. Per exemple creiem que no es poden demanar garanties a una persona que està demanant un ajut social ja que precisament demana l'ajut per falta de recursos. Qüestions que segur podrem resoldre en breu però que no són menors ni afany de protagonisme. Jo no vaig a entrar a valorar si l'Alcalde cau en la demagògia o no en aquest punt però res més lluny del nostre interès i intenció que la de demorar les ajudes. Podrien haver-les aprovat amb les rectificacions proposades i adaptar-les i modificar-les més tard. En lloc d'això han escollit votar en contra i quedar-se amb la versió més restrictiva de les ajudes i rectificar, esperem i desitgem, més endavant una vegada signada l'autoria de l'ordenança.

Haig de reconèixer que no entenc la postura del senyor Chavarria en la qüestió del Camí Fondo. Tot el que ha dit és cert, aquest tema no és nou i Compromís ja va tractar de treballar en eixe sentit estant en el govern. Continuar fent el mateix és una simple qüestió de coherència i no veig el motiu per que ho considere un atac a no ser que la seua postura al respecte siga diferent ara, que sincerament crec que no és el cas. Cal trobar una solució de consens i hem fet propostes al respecte i encara que estem en l'oposició tenim la ma estesa en aquest assumpte. Si se molesten en llegir-les podrem, entre tots, trobar una solució.

Sobre el referèndum a la monarquia admetre que la disciplina de partit és la que decideix si el ciutadans tenim o no tenim un nou monarca me pareix incompatible amb la afirmació de que són els ciutadans qui decideixen la forma del nostre Estat. Però aixo sóc jo opinant i cadascú és lliure de pensar diferent. El problema és que no ho sabem perquè, sorpresa sorpresa, no hi ha hagut referèndum!! Però més enllà d'això el PSOE ha demostrat poca coherència amb les seues bases i nosaltres som perfectament lliures de criticar eixa actitud, al nostre entendre, poc democràtica i si queda d'esquerres doncs és el som, no tenim intenció d'amagar-ho.

Sobre lo competent o incompetent que va ser la sra. Àngels Belloch en les seues responsabilitats ell ho deuria saber millor que ningú, ja que era el seu cap i responsable últim de la gestió. Quan diu que la Sra. Belloch no ha fet ni una gestió en relació amb les molèsties de la piscina esta afirmant que actua contra el criteri de l'Alcalde? Tres anys seguits? Això no s'ho creu ni ell. El criteri de negociació fracassat deuria ser responsabilitat de l'Alcaldia, no del interlocutor. Tirar balons fora se li diu a això i evidència clarament la falta de suport que van tenir els regidors de Compromís al seu govern.

Sobre lo d'obtenir sòl públic per construir l'Institut només diré que és una clara manipulació d'una reivindicació legítima per afavorir un PGOU inexplicable. Molt convenient li resulta al Alcalde contar el conte del revés per justificar el despropòsit de PGOU. L'única manera d'aprovar eixe PGOU és vincular-lo directament amb una necessitat del poble com és l'Institut. En l'actualitat la tendència de contractació d'hipoteques és negativa, un 46% en la Comunitat valenciana i un 41% en el conjunt de l'estat. Així doncs la pretensió de construir noves vivendes fins augmentar la població d'Alboraia al voltant d'un 30% és simplement una ficció. Això per no parlar del creixement del polígon o del scalextric en que volen convertir el nostre poble. Res tenen que vorer eixes carreteres amb el col.legi per moltes piruetes que li vulga donar. Si vol saber per que Compromís és desmarca del PGOU la resposta és senzilla, en primer lloc quan acordarem que s'hauria d'aprovar un PGOU amb el consens de TOTS ens creiem inclosos en eixe tots i no ha sigut així. En segon lloc en el nostre partit les decisions van de baix cap a dalt i no acceptem que des de cap cúpula ens diguen que hem decidir. A mi em pareix que la urgència del Sr. Chavarria respon més a motius electoralistes que a les necessitats del poble però no el culpe per intentar-ho, a l'anterior Alcalde ja li va funcionar quan ens va vendre una solució 'màgica' pel soterrament del metro. Amb el PSOE més del mateix.

A proposit d'un ficus: camuflatje del model.

Un ficus protegido obliga a trasladar la gasolinera del Parterre de Valencia

26/05/2014

El Ayuntamiento de Valencia negocia también el traslado de otras dos estaciones de servicio del centro: la de Xàtiva y la de Guillén de Castro

El titular correcte seria: "La gasolinera que entorpece el crecimento de un ficus protegido del Parterre de Valencia sera trasladado" o millor encara "La comisión de urbanismo negocia el traslado de tres gasolineras situadas dentro del casco urbano cuyo servicio se considera obsoleto." i si encara vols seguir fotent amb el ficus doncs escrius algo així de subtitular " Una de ellas, situada en el Parterre, afecta negativamente a un ficus catalogado y protegido." però como la noticia en realitat parla sobre la comissió d'urbanisme i no sobre el pobre ficus, tindria més sentit escriure alguna cosa que enllaçara amb la segona part de la noticia: "también ha acordado (con el respaldo de todos los grupos políticos) someter a información pública la modificación de las normas urbanísticas del Plan Especial de Protección del Ensanche Ruzafa Sur-Gran Vía". Personalment no me pareix una noticia per amagar endarrere d'un ficus.
 Eixe pretés ecologisme i respecte que és desprèn del titular, maximitzant el prejudici econòmic i el cost d'aquesta mesura, atraurà mirades oposades. Per una banda la d'aquelles sensibilitats ecològiques que trobaran la mesura com un positiu canvi d'actitud per part de l'Ajuntament, quan la valoració real és que un servei obsolet, enlloc de finalitzar la seua activitat, serà traslladat, amb el conseqüent cost per a les arques públiques, per a continuar amb la concessió en un altra ubicació on el seu servei siga presumiblement més rentable. Amb l'excusa del ficus s'ens distrau de fer altres preguntes com si no fora menys costós per al conjunt de la ciutadania una simple indemnització a aquestes empreses i la posterior sortida al mercat de aquelles noves places millor ubicades i de millor rendibilitat. També caldria preguntar-se si hi ha alguna correcció prevista a favor de les arques públiques, si la empresa és ubicada en un millor punt de venta s'entén que no sortira perjudicada sinó al contrari, vorà com els seus beneficis augmenten. Entenc que en tot cas el cost d'aquest trasllad hauria d'anar a càrrec d'aquestos beneficis futurs, en cas d'existir. El resultat, contra tota lògica, en realitat és tot el contrari, un empresari amb una instal·lació obsoleta, amb una activitat perillosa per a la ciutadania i perjudicial per al Medi Ambient serà premiat amb unes instal·lacions noves i modernes que pagarem amb els diners de tots. A mi, que no soc advocat ni entenc de lleis, me pareix una actuació susceptible de ser acusada de prevaricació.
D'altra banda, aquelles mirades amb menys sensibilitat ecològica beneiran aquest favoritisme, tot i maleir al pobre ficus i al perroflauta que va decidir protegir-lo, enlloc de preguntar-se quin tipus d'indemnització cal donar-li. Per entendre aquest favoritisme podem fer una comparació amb aquelles expropiacions de terrenys d'horta productiva. Quan expropien un llaurador no li donen un altre terreny com indemnització, i molt menys un de més productiu. Al llaurador, empresari autònom que viu de la seua terra, li paguen el valor estimat del terreny i prou. Caldria potser donar-li al llaurador una concessió pública per l'explotació de l'horta per tal  d'equiparar els drets d'explotació de l'horta amb els de les gasolineres. Potser amb això aconseguiríem afavorir i garantir aquesta activitat econòmica que tants beneficis ens reporta a tots. O podem catalogar i protegir l'horta, mil·lenaria però sense ficus, podria dir algú.  I també, però això val per al territori, no per al llaurador i no per a l'activitat. Per tant, cal aquesta doble protecció.

I tornat al pobre ficus, el pitjor de tot és que amb la nul.la sensibilitat ecològica del consistori de Rita Barbera encara tenim que celebrar que no decidiren talar eixe arbre, que per merit propí, es tot un símbol de la ciutat de València. Titular de traca.

PD. Si algú amb més informació que jo pot dir-me qui, quan, a qui i perquè és concediren eixes explotacions sospite que el debat seria molt més interessant.     

Les coses per el seu nom.

Realment volem viure en una societat així? No crec ni que tinguem dret a anomenar-ho societat.  Vivim en un lloc on la supervivència, pròpia i dels teus, depèn de la capacitat productiva de cada individu. De que a més, aquesta capacitat estiga beneïda amb uns ingressos regulars gracies a que és explotada amb una rendibilitat suficient com per deixar un marge de beneficis suficientment lucratiu per als interessos individuals d'una minoria propietària. Això, per definició, s'anomena esclavatge.

"El dinero es una nueva forma de esclavitud, que sólo se distingue de la antigua por el hecho de que es impersonal, de que no existe una relación humana entre amo y esclavo." 

 TOLSTOY, León 

Qüestions de sentit comú

Si parlem del sentit comú estic segur que molt de vosaltres recordareu aquella dita que diu allò de què “el sentit comú és el menys comú dels sentits”. Potser no l'havíeu escoltat mai, però estic gairebé segur que a tots ens desperta eixe xicotet somriure, mentre assentim amb sarcasme. Tot i això, si ens trobarem davant el geni màgic de la llanterna, tothom demanaríem coses diferents. Uns demanarien ser més alts, altres més forts i musculosos, més prims, més atractius, etc... però ningú no demanaria tenir més sentit comú.

Tot açò, que pot semblar una reflexió general, té un propòsit ben particular i concret, i és que l'Ajuntament d'Alboraia de geni màgic no en tenim però de gent que prefereix les aparences al sentit comú en tenim de sobres. Parle concretament de Mamen (UPPA) i les últimes propostes seves. La primera, i més evident, és la proposta de transparència dels partits polítics. I no ho dic perquè presente una proposta que és pràcticament impossible d'aplicar (i amb això s'assegura que siga rebutjada i una coartada per al seu discurs demagògic). Ho dic, i corregiu-me si no és així, perquè el més normal haguera sigut començar aquesta tasca de transparència en la seva pròpia casa, i no anar a exigir-la a qui, com és el cas de Compromís, ja practica aquest costum des de l'inici de la legislatura. Un sa costum, per altra banda, que convidem a seguir a tots els partits.

La segona d'aquestes propostes, on l'aparença és tot el que importa, és aquella que tracta de regular el finançament dels partits polítics, o millor dit, eliminar-lo. Ara parlaré de memòria, així que disculpeu si no done les xifres amb la rigorosa exactitud que caldria, però sempre podeu comprovar-ho per vosaltres mateixos (si és que aconseguisc despertar aquesta inquietud). En l'anterior legislatura l'anterior equip de govern, del que, com tots sabem, Mamen en formava part destacada, va valorar les necessitats de finançament dels partits en la desmesurada xifra de 80.000€. La proposta de Compromís per aquesta legislatura era de 25.000€, una xifra molt més modesta i tot i així una gran quantitat de diners públics. Finalment, la xifra es va fixar en 35.000€, i segur que no endevinaríeu mai qui la va pujar, o sí. Doncs exactament, va ser Mamen i el seu partit qui va considerar estrictament necessari augmentar aquestos 10.000€ (augment que Compromís va haver d'acceptar a desgana per garantir el pacte de govern). Així doncs, no s'entén com ara exigeix que els partits renuncien al seu finançament legal. No s'entén com allò que uns mesos abans era un reclam irrenunciable d'aquell partit, ara és tot el contrari. Aquesta senyora, o no utilitzà el sentit comú en el passat, o no l'utilitza ara, o no l'utilitza mai en cap cas i es mou per altres criteris més inconfessables. Resulta curiós, però, que la moció haja segut desestimada per defectes de forma. Això hem fa preguntar-me si realment UPPA tenia realment la intenció d'aprovar-les o tot era un acte merament teatral. D'acord, és cert, ara em direu que tots tenim dret a canviar d'opinió però, per canviar la comptabilitat, es necessita alguna cosa més que una reflexió crítica, es necessiten diners. En el cas de UPPA, pareix que ells mateixos, quan amenaçaren amb trencar el pacte de govern si no s'aprovava aquesta xifra, xifraren aquesta necessitat en 35.000€ . Clar que com els de UPPA no han presentat els seus comptes al TC (transparència diuen), no podem conèixer realment quina és la comptabilitat i els ingressos d'eixe partit, per tant tan sols podem especular i personalment no vaig a entrar en eixe camp. Tan sols queda pensar que mai no tingueren la intenció de tirar endavant amb aquestes mocions, i no era més que una mostra “pirotècnica” de la manera de fer política de la Sra. Mamen. Molta traca per tan poca falla, i és que, com deia Unamuno, “hi ha gent tan plena de sentit comú, que no li queda ni el més xicotet racó per al propi”.