Un dia cualquiera (de plutja)

La setmana passada (fa un any ara) vaig assistir a un mercadet xulíssim en Benimaclet on em vaig comprar un parell de litografies de dos artistes locals. En realitat va ser una compra molt modesta però em va fer molta il·lusió. El problema va sorgir a l'hora d'emportar-me-les a casa, no tenia com i es podien fer malbé pel camí. Vaig acordar amb Fernando que ell les guardaria a la seva tenda un parell de dies i m'ho arreglaria de manera que pogués transportar-les de millor manera. Doncs després de tota una setmana de pluges, ahir encara no havia pogut anar a replegar la meva compra i la veritat és que ja començava a estar bastant neguitós. No només no podia gaudir d'allò que havia adquirit, sinó que a més, si no anava a replegar-les, continuaria destorbant i ocupant un espai en la tenda de Fernando del que no va molt sobrat. Ahir, amb tot aquest pensament al cap, estava mirant per la finestra i vaig observar que just al mig del cel apareixia una xicoteta claror que convidava a l'optimisme. No m'ho vaig pensar dues vegades i ràpidament vaig ficar-me en camí. És cert que ja era tard i que la tenda estava a punt de tancar però com que hi ha una parada del metro molt a prop de la tenda vaig pensar (i qui et mana pensar?) que, si em donava aire, encara podia arribar a temps sense problemes. El que va succeir a continuació ja ho podeu imaginar, encara no havia ficat els dos peus al carrer quan la primera gota d'aigua tornava a caure anunciant més pluja. Però jo ja estava més que decidit, després de tota una setmana de pluges no em farien recular una o dues gotes d'aigua.

Al principi tot anava bé. No plovien més que aquelles quatre gotes que els castellans amb el seu pragmatisme anomenen "cala bobos". I com ja he dit, el "bobo" era jo, obstinat a negar que plovia. Gairebé ja estava a meitat camí entre el portal de ma casa i l'estació del metro, si tot continuava així, tota l'operació anava a ser un èxit. Ja estava celebrant la meva victòria quan els senyors dels cels, amb el seu maligne sentit de l'humor, decidiren fer-me pagar l'atreviment i van esgarrar el cel. Allò que comença a caure no era pluja, eren poalades plenes de sarcasme.
Ara tocava decidir si tornar a casa xopat i derrotat, o seguir endavant i mullar-me igualment però amb la satisfacció d'aconseguir el meu objectiu. El camí al davant era el mateix camí que per endarrere,

Podia escoltar com els fats celestials es fotien de riure veient-me dubtar.

- ....I què dieu que farà? Endavant o endarrere?

- Jo dic que endavant

-Doncs jo dic que endarrere

-I jo també dic que endavant i a més m'apostaré un cabàs de trons i dues garbelles de rellamps.

-Fet

Demostrant que la prudència i la bellesa no van necessàriament juntes, i ignorant les apostes celestials, vaig decidir seguir endavant. A hores d'ara ja no es tractava d'anar a replegar les litografies, era una pura qüestió d'orgull.

Finalment, accelerant un poc el pas al principi i corrent com un dimoni després, vaig arribar fins a l'estació del Metro on vaig trobar refugi de l'aigua. El pitjor ja havia passat, o això pensava ... El cel no havia acabat de riures d'aquest mortal, i molt menys de soltar aigua. Les perspectives de tornar a casa remant i amb les litografies fetes pasta de paper començaren a ser una opció realista.

Tant pensar, tant pensar, al final et faràs mal.